homework

Adolescence is the unhappiest time in most people's lifes

Adolescence is a time where people have a lot of changes. Maybe it is when most changes are made, with a brief lapse of time in the body and the brain. For this reason, the statement has many arguments for and again.

When youngsters begin to change, they feel not always good. Changes can be a quite problem in your life.

For example, suddenly black hairs begin to grow where before it had only a beautiful skin. Also appears thousands of grains in your body, the mouth changes, the eyes change, your nose is like a mountain in the nowhere...'Oh my Good, I'm getting a Gremling'.

It's the first idea appears in your mind each morning when you are front the mirror. The following is your relationships with parents and adult people are impossible. They don't understand nothing, they only say stupid things. All theirs decisions appear for you like a big mistake. It's impossible explain them your feelings.

However, not all in your adolescence are bad things. I can remember very well my change. And if I remember well, it is because it was very interesting for me. In despite of the fact described before, when you left the innocent, and become to be and adult, you start to have interested about a lot of life's things. It's possible that the best friends were founded in this time.

The music, films, books that before were boring, now are amazing and you can be many hours with your friends speaking about them. Each second in your life has the most important, and you live with high intensity all things. And of course. The sex...Great! The love...Wonderful! Sex, love, sex, love, sex, sex, sex. What can we say about the subject. The engine of the live start. Our life's motive. The evolution of species depends on it, and the instinct is heavy when awake in our bodies. Heavy and amazing.

Therefore, it's true this time can be difficult and we can have a lot of problems. But, in my opinion the adolescence has a lot of good things, and it can be the best time in your life. Only is a question to take with the calm, and to have a good point of view.

I'm sorry teacher, but it was more funny write my composition here.

Best regards!

Alex James consumia coca

Al canal 33 avui feient un reportatge de la BBC protagonitzat pel l'expolitoxicoman Ales James. Curiosament aquest cap de setmana m'he assabentat d'un altre cas de vida impossible. Una parella amb 7 anys de vida en comú, a pendre pel cul per culpa de la droga.

Quan es te una mica de confiança amb algú, és molt fàcil que et parli d'algú molt proper a n'ell, si no de la mateixa familia, que s'ha fet malbé amb la dama blanca.

Heroi

Ja tinc fora al Vista, i per fi el senyor portàtil porta don XP Professional. Uooooooooo! culet, culet! Que content! Em sento un heroi. Com el senyor Joy del magnífic video de ___X P L O D I N G P L A S T I X___. És delicios, no vol perdeu.



Sensacionals, cada vegada m'agraden més i més. Música electromelodramàtica, drum & bass, jazz, trip hop ple de coloraines, guspireja a les orelles i fa molt distreta l'aventura de formatejar el portàtil.

Die Welle

Aquest cap de setmana he vist la pelicula La Ola. Pràcticament un manual de procediment per a muntar la teva pròpia dictadura. Feia temps que no veia una pel·lícula tant interessant. Les preguntes són les de sempre, i ja tenim molta filmografia al respecte. Per a mi la millor sense cap mena de dubte, "The Wall". Aquí va una petita mostra.



També trobo referències a la Naranja Mecánica.



I podria seguir dient pel·lícules, com per exemple Brazilia, Apocalypse Now, Big Brother, Un Món Feliç i tantes i tantes més pelis/llibres al respecte. Això és el que passa quan et tornes "Abuelo Cebolleta".

Aquesta m'ha agradat molt per la simplicitat del lleguatge. Sense caure en la tonteria, i amb una molt bona interpretació de tots els actors, la peli enganxa des de el primer moment i fa pensar. Cert que el desenllaç es totalment previsible, però que més dona.

Un altra cosa que la fa molt interessant és el context actual. A diferència del que passava amb The Wall, on es parla molt de les pors a trencar el mur, cosa que llavors desitjava molta gent. Aquesta parla de les pors a que la juventut actual n'aixequi un altre...No se si em capteu, però la cosa acollona.

Miquel Barceló

Però en canvi, veus, la cúpula a mi m'agrada. Ja se, ja se, que el missatge es bàsic, que no és profund, que no hi ha innovació, que és convencional, bla bla bla. A mi m'agrada.

Barceló

 

Sabeu que és això...aquí està la solució. Sobren paraules.

The Rocky Horror Show

M'agradaria anar al passi de desembre, algú s'apunta? Si voleu saber més coses d'aquesta fricada cal llegir això.

Un altre por que te vas

I un altre més. La cançó és collonuda i em te mig tanoca, capsigrany del tot. La veritat és que ja em dona igual per que se'n van, o per què m'he anat jo. Prou feina tinc amb l'intent de sortir del bucle estúpid en el que ha entrat el meu dia a dia. Fresso tot jo, de pensar amb el cap de setmana, per a trencar una mica la rutina, i almenys fer riure una mica a la colla de la classe d'anglès amb les meves parides.

welcome Obama

Benvingut emperador de la terra, gràcies per ser aquí. Gràcies a tu, altre cop volem que la flama de la il·lusió i l'espererança cremi dins els nostres cors. La teva virtud i saviesa ens ha de fer més bons. I prego, prego fortament, per a que el temps es fassi etern, entre que penso - que bé que siguís tu -, i que penso que no ets més que un altre fill de puta que ens ve a donar pel cul. Amén!

Autosuficient

Aquests són els meus ídols de joventut. Escoltar-los em posava a cent, no podia parar de saltar. Posava l'amplificador a tope i en mode replay fins a l'infinit, era brutal, em podia passar hores escoltant-los. Això no passava mai, perque sempre acabava primer la paciència d'algú de la familia, o dels companys d'habitació (pis d'estudiants), i venia a la meva habitació amb un ull fent-li pampallugues i les dents apretades fent-les petar de tensió, a dir-me que, si us plau canvia de cançó o les venes te les tallaré jo amb el pot de l'escuma d'afeitar...Que xulo!

A Popes80 tenen una base de dades amb una petita biografia dels grups més emblemàtics dels 80. Està força bé. I només de llegir certs noms, l'adrenalina comença a fer pessigolles. Aquesta nit tornaré a ser autosuficient.

Totally impolite

Uuups! Sorry!
See you later mates!

Sushi-art

Aquesta nit he sopat sushi.Kawaii!






L'obra d'art és del magnífic cuiner conegut com Ken Kawasumi

Louise Brooks

Mentre espero a que s'eixugui el terra, vaig remenant els blocs de sempre, un poquet d'aquí un poquet d'allà, aquest diu això, aquest diu alló. Total que fa més d'un hora que tot està sec i potes a l'aire. I així es quedarà ja perque passo de posar-me ara ha deixar-ho tot altra vegada al seu lloc. Tinc un caos ordenat. Igual que dins al cap. M'agrada't molt un video dels Killers amb Louise Brooks que ensenya Kahlo. I aquest també. Ara es veu que la cosa va de cine...xeic xeic quina feinada que tinc!

Per sempre, NEWMAN

Gracies Newman.

Cretino

Cretino? Creeeeetino! cretiiiiiiiino!. Cretino, tebeo, fanzine amb histories espectaculars de persones socialment inadaptades...como per exemple jo...Undostresrespondaotravez tictucticutitictuc tictucticutitictuc...

CHAVAL...

Hi ha gent, amics, coneguts i estimats, d'aquest barri o del més enllà que; em diuen Chavaldelapeca...No se per què ^_^

POR QUE TE VAS

Quantes vegades m'hauré preguntat jo, això mateix...Per què t'en vas? Aquesta vegada el que ha fet les maletes he estat jo. I em sento molt malament, un cretí. Però ho tinc que fer per a ser lleial als meus sentiments; és així. Aiiii, Jeanette! Com m'agrades! Sentir-la te una barreja de sensacions ben contradictories. Per un costat voldria explicar histories recents. De les que afecten al cor i fan mal. Per l'altre, tinc que reconeixer, que em poso bastant gamberro amb aquesta xica. És tremenda, deliciosament sensual. Em poso gamberro i marrano, la veritat. Jeanette no només te aquesta canço bona. Comprove-ho vosaltres mateixos, que a la web n'està plena de coses d'ella i la seva vida. I és que quan una cosa és bona, que collons, ÉS BONA! I a més a més les versiones posteriors, també poden ser ben xules...o sinó escolteu i penseu. Penseu ostia penseu! Que la materia grisa que tenim entre orella i orella és un petit univers d'això, de pensaments.

Julieta Venegas - Porque Te Vas.mp3
La Oreja De Van Gogh - Por Que Te Vas (Con Jose L. Perales).mp3
Masterboy - Porque Te Vas.mp3
Shana Tesh - Porque Te Vas.mp3
Sombrero Luminoso - Por Que Te Vas.mp3
Soy rebelde

PEDRES

No se que dimonis passa quan les toco, però em sento molt bé. Ja ho vaig notar al juliol amb la talla lítica. De repent ho vaig veure clar. Tota la vida que m'ha agradat el seu tacte, veure-les i parlar d'elles. Em donen tranquilitat, em fan sentir la realitat, el que jo crec que és la realitat. Tocar la pedra, sentir la terra sobre la que camino, és fantàstic. Fa poc que el padrí, home jove i fadrí de només 80 i pico anys, d'un amic meu, m'ha ensenyat a respectar-les encara més. Vaig ajudar-los a fer un marge.

EXOESQUELET

Ja vaig dir que les paraules amb X són molt bones. Aquesta n'és un bon exemple.




Avui ha aparegut la noticia que el enginyer israelí Radi Kaiof fundador de l'empresa Argo Medical Technologies, ha creat un exoesquelet que permet tornar a caminar als paraplègics. Tot i ser encara una mica rudimentari el sistema, i que l'usuari (ja no cal dir malalt o pacient) s'ha de valer d'unes crosses per a poder caminar, a mi em sembla una noticia bestial. Ja fa un temps va sortir l'invent dels japonesos d'un exoesquelet complert per a persones grans o amb greus problemes de movilitat. Llavors ja vaig estar temptat de fer una entrada en el bloc i parlar de que faltava no res per a que les persones invàlides puguessin aixecar-se de la cadira i caminar. Però em sembla que tenia un embús mental i no va haver manera de fer anar els dits. Ara sembla que estic més àgil mental i digitalment parlant. No hi ha res com un bon entreno.

retorn

La roda es torna a posar en marxa. Joe Division em recorda que l'amor ens destrossarà un altre cop. Els cossos nus sobre les pedretes de la platja, brillaven amb el sol, petant sobre les nostres pells. La mar era d'un blau inmens. Fent de veure que bucejava, la sensació era d'estar el mig de l'espai, en un no res de color blau. Donava molta pau, i ganes de baixar ben avall i quedar-se per sempre. La costa brava, flipa més que un megaporro d'herba triposa. Sobretot amb companyia de dos delicioses criatures. Abans van ser les festes, el bou, l'esmortzar, les rises, els seus ulls verds i un somriure infinit. Un temps de vacances ben aprofitat, ha servit per a posar pau en molts racons del meu cap. Cada cosa és on és per una raó que de vegades no acabo de veure clar. Però amb el temps he aprés a respectar aquest ordre. Qui soc jo per a canviar-ho? Cadascú té el que vol o es mereix. Poder totes dues coses són el mateix. Ara toca currar, cal engegar la màquina de fer diners. No son molts, però permeten que almenys tingui un lloc en aquest mon que fins i tot sembla que l'he triat jo. M'agrada tornar a casa, la meva casa.

NOU HOME

Loops, voltes i voltes sobre un mateix. He vist altre cop 2001 una odisea de l'espai. Gràcies a la mula per cert. Com sorgeix l'home? Què ens fa intel·ligents? Però sobretot, per sobre de tot, per què tenim consciencia de nosaltres mateix? Com és que ens preocupa què fer amb la nostra vida. Com és que sabem que hi ha un final? Els esclats de Miquel Guardiola, sobre la pedra silex, i les seves explicacions (aquest paio és un crack de la matèria) em fan pensar amb la peli de Kubrick. Un ens superior decideix que cal instruir a una colla de micos, i dotar-los de la raó i el coneixement. Rápidament aquest do, és aprofitat per a aconseguir armes i apendre a utilitzar-les. El més sublim i meravellós de la nostra civilització, és gràcies a cops de garrotada. Amb les armes s'aconsegueix territori, aigua i menjar. I una vegada assegurada la vida, ve l'art, la tecnologia i el pensament. Quan la humanitat està preparada per a saltar a l'espai i conquerir més territoris, apareix de nou l'ens. No podem ser iguals que'll. No podem resoldre l'enigma, la raó essencial de la nostra existència. Encara no estem preparats. Farà falta que una màquina feta per nosaltres, gràcies a la seva perfecció tingui conciència d'ella mateixa i tingui un increible dilema programat per nosaltres mateixos. La nau te com a destí Jupiter. Els que manen volen que s'investigui l'altre monòlit que ha aparegut per aquelles contrades. Però la missió es secreta, tant secreta que cap dels tripulants humans sap de que va la cosa. Només el superordinador ho sap. Quan els humans es desperten, i comencen a preocupar-se del seu destí, l'ordinador es troba amb el problema de que no els pot mentir, i al mateix temps te l'ordre de mantenir en secret la missió. Després de cremar uns quans milions de transistors neuronals per a solucionar aquesta qüestió, finalment troba la solució "Mataré a la tripulació i d'aquesta manera ja no tindré que sufrir a cada instant pel fet de saber que els estic mentint" Però hi ha un home dins l'equip, que s'imposa a la nova intel·ligència i aconsegueix arribar al seu destí, a Jupiter. Ell serà el nou home, portarà la llavor per a la nova civilització, la que farà un pas més per a aconseguir arribar fins al seu creador...Que interessant, avui he het un cuscus caducat que estava boníssim.

P.D: un dofí és un esser extremadament intel·ligent però que no es planteja que ha de fer amb la seva vida. En cas contrari, creus que es passaria tota la seva existència fent-li cas a un home que li dona sardines? La conclusió és que ell no és humà. Jo sí.

Pump up the Valuum

Esteu preparats per a la sexta guerra termonuclear? Aquest estiu tinc vacances...de veritat. L'arma definitiva serà el mojito i la tequila ben reposada.

SÍLEX

Sílex! M'agraden les paraules amb X, acostumen a ser excitants. Una exclamació màxima xisclant xarrupant dels sentits plens de sexualitat. Sílex, roca sedimentaria composada bàsicament de diòxid de silici. Roca de molta duresa (7 en l'escala de Mohs. El diamant marca el límit de l'escala amb una duresa 10) utilitzada pels nostres avantpassats per a fabricar eines de tall, aprofitant que quan trenca, li agrada fer-ho en lamines de formes concoides que deixen unes vores molts esmolades. Pedrenyal, és el mateix. Es tant dura que al picà amb altres pedres salten espurnes amb les que poder fer foc. Xac xac xac xac xac FLAAAAP FOC. Ara vull fregar silex fins cremar-me i deixar-hi la pell socarrimada. I després a fer puntes de coixí.

Relax

Recordeu això? NO! De veritat que NO! Pos jo ho porto gravat al genoma. Brutal! Tot ha estat culpa de Art of Noise. Gracies a n'ells he tornat a Frankie.

Demà tinc una paella amb un grup de companys de feina. Em sembla que el més vell en te 26... Crec que no explicaré res de com ens feia tornar boixos, escoltar a Frankie goes to Hollywood. Per cert, aquest cap de setmana em vaig passar per la festa del dia de l'alliberament gay. Va ser interessant.

Estic al corrent

Pel que puc veure al meu bloc, ja fa quasi un mes que estic sense tele. Aquesta setmana al final he claudicat i l'he portada a reparar. No obstant em sembla estar ben assabentat del que passa al mon; que si Ingrid Betancurd ha estat alliberada; que si Laporta ja te al seu enemic davant seu per a poder fer pressing catch; que el PP català ja te designat màxima representant, que si l'economia està feta una merda (collooooons vaja noticiassso, jo no ho he notat gens, gens, gens)...En fi, que'm sembla que quan arribi la tele reparada, igual la foto escales avall. S'està de puta mare sense tele. A n'aquesta hora, escoltar Nouvelle Vague bebent-se un xupito de wisky, amb el ventilador refrescant-me les pilotes, sense tele, que voleu que vos digui, soc feliç.

TINC UNA PENA TAN TEVA

Tinc una pena
Lletra: Enric Casasses
Música: Miquel Gil

Tinc una pena tan teva
que no me la pots robar
Tinc una pena tan teva
que és més fonda que la mar.

Si la pena emplena el mar
la mar aguanta la terra
la terra m'ha d'aguantar
per no ofegar tanta pena.

Al racó del Pare Etern
tinc la barca fondejada
per quan diguis que pirem.

A la Boca de l'infern
tinc la barca embarrancada
sense vela i sense rem.

Miquel Gil, amb la seva música i la seva veu, m'arrenca els versos de Casasses directament del cor, del fetge. Em desbudella sobre la taula i deixa els sentiments sangonosos, bategant per tota la casa. Esperant que la gateta maula, vingui a menjar-se'ls, encara calents. Miauuuuu!

MOMENTS IN LOVE

Art of noise va ser uns del grups que més vaig escoltar a finals del 80. D'alguna manera em vaig anar fent gran amb ells...Eiiii! que conste que dic escoltar, val?

FERRO VELL

xatarra, originalmente cargada por nosequisoc.

Ferralla, inici i final de la creació. Tot comença i tot acaba aquí, a n'aquest munt de merda, de ferro vell, ple de rovell i de ronya. Es tritura, es fon amb l'energia creadora d'un corrent elèctric bestial. I altre cop tenim acer al gresol. Cotxes, lavadores, portes, vigues, estructures de tota classe per a fer cases, mobles, vaixells, avions, coets per anar a la lluna. Que al final dels seus dies, després d'haver fets milions de vegades la feina a la que estaven destinats, bruts i ronyosos, acaben a la brossa, tirats i rebregats. Convertits en ferro vell, ferralla. Matèria primera del procès creador. Com la vida i la mort, com l'Univers. Un model a escala del Cosmos i el seu funcionament. I volen que jo dissenyi els controls de qualitat. Nostre Senyor!

Contact juggling

Recordeu a David Bowie en la peli Dentro del Laberinto? Aquest japonés, Rei Harakami, sembla que sí. M'ha deixat al·lucinat. Ho vaig veure ahir a Orgasmatrix. Anava per un altre tema, es clar. Però el paio em va deixar flipat i em va despistar tant... Avui la blogosfera ja em va pleneta, a rabiar, del xic aquest. Quanta gent passejant per Orgasmatrix ^_^

REVAMPING

camp_ruelles, originalmente cargada por nosequisoc.

Dos setmanes per Vitoria, de feina, reorganitzant una fábrica. La casa amb un dit de pols. Torno aquesta setmana, i tinc el vidre del cotxe altre cop petat. Avui reunió de veïns. ASAMBLEA DE MAJARAS. Vaig a sopar, mirant la tele i BAAAAAAAAM! fot un pet com una casa. Ha estat genial. O hem tallo les venes o torno al blog. Així que aquí estic. Tinc que reorganitzar-me una mica dins del caos còsmic. Crec que Vincent Van Gogh no pintava. Feia fotos amb un Nokia 5200. Lo molt puta! Pos clar que era un adelantant en el seu temps. Si ja tenia móvil! Kahlo deliciosa, com sempre. Que loca! Deliciosa.

Osmosi

Em poso al sofa, cames creuades, la tele engegada, l'ordenador engegat, el cervell també. Em converteixo amb un buda fent osmosi inversa, la música bestial. Em sublima i amollo partícules de materia còsmica, oxoàcids d'atoms centrals coordinats viatjant per l'univers etern autocontingut. M'he contagiat de l'escriptura automàtica d'en Joan Miquel Oliver, i no puc deixar el somni oníric solitari, perdut, en el no res de les connexions neuronals. D'aquí un breu instant, totes les sinapsis entre àxons, m'hauran convertit en un nou ser, que ja no serà el mateix que ha començat ha escriure. Però el procès osmòtic no para. De que anava la música que m'ha posat en marxa? He començat la recerca en la base de dades mental, però collons, buscar quan no hi ha un punyetero índex està xungo xungo. Me cagon la puta, ja ho tinc! Són Joe Division i el seu Love will tear us apart. Recerca exitosa, la neurona no estava morta del tot. I en un últim esforç suprem, llença una llàgrima elèctroquímica per la dendrita que conecta amb el següent àxon de la següent neurona que ho comunica a totes les seves col·legues, i una d'elles, amb certa amistat amb les que baixen fins als dits, troba que val la pena, estirar-se i donar la llambregada elèctrica vital que posarà en marxa els braços, les mans, el copy paste i finalment quedarà escrit aquí. Prou!

Tossssssino, això va dedicat a tu. Saps que t'estimo. Ens veiem aviat.

En automàtic

Ja fa dies que vull tornar aquí, i no trobo la manera. És curiós, fa falta tenir com un síndrome d'abstinència. Una substància que comença a corre per les venes, o que deixa de fer-ho, que es va passejant lentament per tot el cos, ara pel braç, després camina cap al ventre, poquet a poquet, fa creixer una caloreta a l'estòmac, es posa pel fetge, i grata una mica el cor. Escolto alguna història, sento cançons que m'agradaria cantar bramant al mig del metro, en hora punta. Llegeixo noticies a l'ADN o 20 minuts que m'han donat a l'entrada de l'estació, i penso: ostia que interessant, vull escriure d'això que m'agrada, o que me molesta, o que em fa riure, o que vull plorar. I quan aquesta engunia, caloreta, pressió ja és insuportable, al final et poses a sobre el portàtil i fiuuuuuu, a escriure. Però de què? De què parlo? Aquests dies m'han passat coses molt interessants, a la platja, amb una increible dona, una amiga, fumant...Uaaaaaaa! Llavors...Resulta que a La 2 fan un programa que es diu anecdotari, on la gent explica històries seves interessants. Vaja que és un bloc televisiu. I al canal 33 està el doctor Broggi, un sabi, un cirugià, una bona persona. Que va començar com a cirugià al Clínic de Barcelona, i ves per on ara jo treballo allí, i m'ha fet gràcia explicar-ho. I a continuació fan loops o Silenci? no se, però m'agrada. I llegeixo "El misteri de l'amor" de Joan Miquel Oliver, que me l'ha regalat un altra amiga (ho! resulta que estic rodejat de dones i ja veus, aquí fent el mussol. Uhuuu! Uhuuuu!) que resulta que el paio fa escriptura automàtica, sí, sí, això que a mi tant m'agrada, però que moltes vegades no faig, bé en realitat sí que ho faig, però llavors abans de publicar, repasso, perqué no vull fer faltes, però això es contradiu completament amb el puto sistema d'escriptura autmàtic i de fet trenca el feeling i si miro Silenci? i parlen de Michael Jackson, llavors aixeco el cap del tecalt i la cosa encara es posa més complicada. Au, pos ja en tinc prou per avui. Amén.

TECKTONIK

BOOOOOOOOOOM! I ja està aquí. Aquest estiu tindrem tecktonik a rebentar. I la veritat és que a mi hem sembla de conya. YELLE ja ens van regalar aquest delicios video l'any passat, i que jo vaig sentir fins a gravar-lo a les meves neurones. Perdo; a la neurona.

Quan ja començava a moure les molles d'una manera semblant al tecktonik, va i em passa això:

TECK TECK
Cargado por Digitaline75

Parkour emocional

Salta, corre, esquiva, grinpa, acotxa't, puja, passa, llisca, enfila't, baixa, gateja, bota, volta, enganxa't, escala, penja't, despenja't, camina, agafa't, abraça'm, besa'm, folla'm.

Band a Part

Descoberts gràcies a El señor pollo en el seu bloc collonut. Pop indie fresquet i net per a la calor que s'apropa. Coc, cooc, cooooc, coc, cococ, cooooOOOOOOOOOOOOOOC!

Paseando por tu ciudad
Postales
Al sur de Portugal

Amb qui parlo?

Que passa quan la realitat interior és mes gran que l'exterior, i et porta a l'infern?

Ahir van passar el documental Amb qui parlo?, dirigit per Lluna Antúnez i coproduit per Alea Docs&Films i Televisió de Catalunya. El documental es tornarà a emetre al Canal 33 el proper dilluns al mig dia.

És una descripció intensa i emocionant, de la vida familiar de la directora, al voltant del seu pare, malalt d'esquizofrènia. La familia es despulla davant les càmeres per a mostra-mos el bo i dolent de la seva experiència. La mateixa directora, es pregunta a l'inici del documental si està fent bé o malament, que no ho sap, però que li sembla interessant explicar-ho.

Jo et puc dir Lluna, que no tant sols és molt interessat, sinó que a més a més ajuda. Vaig sentir, una afinitat emocional enorme amb la vostra experiència. I almenys a mi em senta molt bé, anar traient tot això de dins meu, i ensenyar-ho al món.

A banda de l'interés que pugui despertar per a gent que hagi tingut experiències similars, el documental està genial. És d'una qualitat excel·lent, i parla d'una gent i d'un temps que no te desperdici. El mas on vivien, va ser el bressol de tota la moguda dels anys 70, i gent com la Fura del Baus, van tenir el seu origen per aquelles contrades.

Aigua

Del treball Infinito, d'Albert Girós

Era fascinant, un passeig cap al no res. Tenia els peus dins l'aigua de la mar plana i mirava cap a l'infinit. Només la sorra daurada, l'horitzó i els miratges d'aire calent brollant del terra. Calia pensar-s'ho dos cops, perque el viatge era llarg. I a mig camí, la planta dels peus començava a rostir-se. Era un viatge d'intrèpids. Però la mar brava m'atreia intensament. Les onades salvatges, i la solitud de l'altre costat. Volia fer castells allí; a l'infinit. Així que deixava la seguretat de la platja de l'Aluet, els catxels, les pitxinetes, i tot el cacau de gent que havia. I començava el camí, obrint pas entre la bromera, vibrant, borrossa d'aquell aire espès. Amb el meu povalet, la paleta i la gorreta de visera. Corre corre que me cremo! Arribava amb els peus escaldats, que de seguida posava en el mar ferotge a refrescar. Feia mal. Però valia la pena. Onades inmenses en una platja que no s'acaba mai, i darrerra altre cop el no res. Ja estava sol i podia fer el meu castell.

Aquesta meravella de la infantesa, practicament ha desaparegut. Era fruit de l'equilibri de forces entre l'aigua de l'Ebre i el mar. El riu, durant centenars d'anys havia anat arrosegant els llims cap a la desembocadura, empenyent-los dins el mar i formant, com si fos un colosal escultor, la platja de la Barra del Trabucador i la Punta de la Banya. Aquesta platja del Trabucador, ara és una carretera de reble, pals de llum i una mica de sorra. Perque el riu te l'aigua presonera, i la poca que baixa ja se l'estan rifant altre cop. No obstant, com podeu veure al treball de L'Albert Girós, al Delta, encara queda paissatge per a flipar.

A només 17 kilòmetres de connectar amb les xarxes de distribució de Barcelona, algú pot dubtar que aquest any finalment el minitrasvasament aportarà aigua a la gran capital? O penseu que la segona torre de pressió que van fer a L'Hospitalet de l'Infant, és purament decorativa? Bé en portarà mentre en quede, es clar.

Santa Aixeta Misericordiosa

Oh! Santa Aixeta Misericordiosa,
tu que ens dones aigua
de dia i de nit
en l'alegria i en la tristesa,
tant si cal com si no cal,
a tothom i totdom.
Oh Raig Infinit!
Tu que ens rentes
la cara i les mans de tota culpa.
Que es faci la teva voluntat,
tant si plou com si no plou,
fins al dia del judici final, AMEN
Del poeta desconegut, a l'ermita de La Plana. Decembre 2007.

Al pas que anem, el que caldrà pujar per Setmana Santa a la peana, seran sants com aquest. A veure si plou una mica més.

Per fi he gravat el CD de fotos per a la meva amiga. M'encomano a la Santa Aixeta Misericordiosa, per a que no m'envïi allà on brama la tosina

TIBET

No acabo d'entendre per que sempre estic amb les causes perdudes. Deu ser alguna cosa genètica. O precissament pel perdut que estic jo.

Mentre tots els capius del món, amb les neurones atrofiades, tragarem les magnífiques olimpíades que ens preparen els xinesos, els tibetans seguiran putejats i veien com la seva cultura es dilueix dins l'inmensitat oceànica xinesa.

A la web de la fundació, LA CASA DEL TIBET podeu saber una mica més sobre el que està passant al seu país.

Eisbaer

Algú encara dubta que l'alemany pot ser dolç i tendre? Escolteu i deixeu-vos acaronar les orelles, i alguna cosa més, per Nouvelle Vague.



Grauzone amb aquesta cançó de l'any 1981, sempre m'ha semblat impressionant. Pura essència del tecno i post-punk d'aquell temps. Encara ara, quan la sento, em posa la pell de gallina.

El video de festom, el trobo molt bo i interessant. Cal recordar que a l'any 1980, Ronald Reagan va guanyar les eleccions a Jimmy Carter, que havia estat el promotor de l'acord SALT II. I el nou super cawboy es va encarregar de desmontar tot el que havia fer Jimmy. Amb Reagan es van tornar a sentir ben fort els canons i bombardejos per tot el món. De manera que la por a que la guerra freda es poses ben calenta, va tornar a creixer entre la gent del planeta.

OPTIMISME, SEGUEIX HAVENT CAMÍ

Aquest mes m'he gastat 2000 € amb el cotxe. Ara tinc una feina que no necessito cotxe. Així que aquest dimecres, després de treure'l del taller, el deixo aparcat com sempre al carrer, ja que no hi ha pressupost per a parking. Avui volia anar a comprar amb el cotxe. I quan vaig a obrir la porta, veig que te el vidre petat, el salpicadero (que no se com es deu dir en català, i ara la veritat m'importa una merda) tot destrossat...

La cançó de Talkings m'ha relaxat. Ara ja només em falta encendre la canyeta de maria, per a poder seguir el camí cap a cap lloc. IUUUUPIIIIIIII

PULP

Arranca a correr, com un home boig, de cara el Sidecar amb la Maitexu, o al Salamandra. I trenca les sabatilles amb PULP. Salta, fes la postureta, posa careta de poca vergonya, xuclat els llavis i envia petons a la criatura del davant.

100% Pin-up

Jo en tenia una així, com Dita Von Teese, passejant cada dia i cada nit, sobretot cada nit, per casa. Amb les seves infinites cames dins d'unes mitges negres de naylon, rayon, bailon. Caminava el llarg passadis, fent ballar el seu cul, i el meus ulls hipnotitzats, al ritme descarat de la seva luxuria. Una autèntica delicia per als sentits. I la Dita em diu que era ella, i que collons feia jo mig lobotomitzat, cada nit a casa, amb aquesta autèntica Pin-up, i la titola fluixa. Tinc que deixar el puto Prozac, zac, sap!

Per a mirar la Dita Von Teese, aquest paios són genials. Els Palastorchester & Max Raabe. I tenen entre les seves amigues, una colecció de Pin-ups que espanta. Em sembla que aquesta nit faré tard al llit. No s'enten una fava del que diuen, però i a qui l'importa si mirant els seus ulls, uns ja s'emociona. Salut!

Altres coses interessants com a conseqüència d'aquesta aportació:
- T'agrada el naylon?. Per a sentir-se una autèntica pin-up.
- Oi oi oi oi...quin perill mareta meua!

Touchdown

Torna l'Atlantis, Fidel Castro renuncia a la presidència, Musharraf perd les eleccions de Pakistán, ARRIVA L'AVE A BARCELONA (cágate lorito), Obama "The new black/white Power" sembla que pot ser candidat a la presidència dels EUA, tenim eclipse de lluna, Kahlo torna a la blogosfera, i jo demà començo nova feina.

Rendezvous

Ahir L'Atlantis i la ISS es van retrobar. I la nau va executar altre cop la seva dança de salutació.



 Jean Michel Jarre - First Rendez-Vous

 Jean Michel Jarre - second Rendez-Vous part 1

 Jean Michel Jarre - second Rendez-Vous part 2

Com és possible...

...que t'agrade Quico el Celio i Michael Jackson? Pos i jo que se...Però aquest tio, als 80 també em semblava ver. Si podeu oblidar la monstruositat amb que s'ha convertit, i teniu prou anys per a recordar que era Michael als anys 80, crec que podreu disfrutar del video. Per a la resta de jovenets o desmemoriats, dir-vos que si Michael s'hagués fotut una bala entre cella i cella, ara estariem parlant del Rei del Pop del segle XX.

NOTA: aprofiteu abans de que els acaben d'eliminar d'Internet. Youtube ja l'ha retirat, i ara costa de trobar en la versió negra de Michael. Els que queden, ja són de quan es comença a descolorir.

Persona aspriva

Aspriu-iva: adj. Aspre, rude, selvàtic. Un camí aspriu. Una mula aspriva.|| m. Lloc inaccesible, precipici.

I per a mi, i molta més gent del Delta de l'Ebre, alló que és autèntic, fort, que només conté la cosa que vols adjectivar, definir.

La propera setmana, El Caçador de paraules anirà a caçar paraules a les Terres de l'Ebre. La meva terra.

Aquest paio m'agrada perque és ver i aspriu, com a mi m'agrada ser. No sempre ho aconsegueixo, però vos juro que quan em sento així, se m'unflen los collons d'alegria i felicitat.

Un magnífic dia

Ahir va ser un dia genial. Sembla que alguna cosa he fet bé, i ja tinc complerta la penitència imposada pels meus pecats. Alguna energia còsmica positiva es passeja pel meu costat i per la gent que m'estimo. Uh! sembla que la filosofia tàntrica comença a fer efecte.

Automatic Lover

El desván de Aarom està resultant ser una delicia. Dins d'ell he trobat a Jay-Jay Johanson.


I d'ell a n'aquesta perla de video de l'any 1978.



Molt bona també la versió de Johanson.

Hiperrealisme BIC

Obra de l'artista Juan Francisco Casas.

Esborrona el que és capaç de fer Juan Francisco Casas amb un boli Bic. A partir d'ara, quan me'ls mengi fins pràcticament només deixar la punta, abans de fer el rotet, pensaré amb les seves obres. Per a dignificar a l'artilugi en qüestió. Ah! Només rossego Bic Cristal. El Bic Naranja em retorna massa. Deu ser cosa del colorant.

Ahir a l'entrevista que li feien a RNE3 li van preguntar si sabia perquè els taps del boli estan "capats", es a dir que tenen la punta tallada. Va dir que no ho sabia, i que si es pensava que era per a que la tinta no es sequés. Mala pensada la del geni. Els taps estan tallats, per a que els bolis passin les normatives comunitaries de seguretat pel que fa a eines d'ús infantil. D'aquesta manera quan els xiquets comencin a practicar l'art de la deglució del boli Bic, si s'empassen el tap, aquest no obstruirà completament les vies respiratories. Així el xiquet en qüestió es podrà salvar de morir ofegat i el seus pares tindran l'oportunitat de fotre-li una bona calvotada.

Juan Francisco Casas, està aquests dies exposant a la galeria, Fernando Pradilla.

Vull ser innocent

Treballs de l'artista Kim Joon


Però ja no hi ha remei, tot està pervertit, jo el que més. Encara que no deixa de ser divertit intentar-ho, i sempre es pot aconseguir tornar a ser transparent i deixar que mirin dins teu. Cu-cu!

Eternamente inocente

Declare Independance

Declaro la república independance per al dia 2 de febrer al Sidecar. Jo, el PreeeeeeeeSIDENT, i les dos ministres autonombrades del ministeri sexedrollairocanroll, plantarem la nova senyera el dissabte en qüestió...o no! Però el que si és segur és que la botella de Jose Cuervo te sentència definitiva i irrevocable de mort.

Per als que no tinguin ni punyetera idea del que dic, disfruteu del video de Björk i de les increibles i al·lucinants possibilitats del reactable. La interpretació D'ELLA, em deixa sense alé i sembla que m'hagin instal·lat la MAT a la pell. Ja havia parlat de l'instrument en una entrada anterior. I com podeu veure en el bloc de Jirah, persona de més seny que jo i per tant feu-l'hi cas, no vaig mal encaminat al dir que aquest aparell pot suposar una autèntica revolució dins del mon musical.

Que vagi beeeeee!

CATOSFERA

Que sí que sí, ja se que el bloc comença a fer olor de descomposició. Però tranquils que estic viu. Viu i cabrejat, mosquejat, trinxat, triturat, ofegat, i sense un puto duro. Però molt viu, vos asseguro que sí. I per tant m'en vaig enterant de que passa pel mon. Per als interessats en llengües arcanes com la nostra, aquí teniu una bona noticia. Sempre produeix una mica de trempera, no? Això de saber que no ets l'unic anat de l'olla del planeta que escriu en una llengua morta. A Granollers aquest final de mes hi han JORNADES DE LA CATOSFERA

Vinga, que vagi bé. I molt bon any 2008!..(així rebente tot me cagondena...;))

Badalls

Del badall s'han dit un munt de coses. Que badallem per a captar més oxigen, que serveix per a sintonitzar animals gregaris, a tall dels udols dels llops, i per això a tots els mamífers s'ens apeguen. Que si són missatges socials de conducta i situació...La tele m'ha fet badallar infinitament, i en canvi aquesta xica em fa tilín tilín. Deu ser un problema del pseudòpode que es prolonga i estira.

C'est comme Ça

Soc fill de l'època pospunk. No puc ni vull, negar-ho.

Sempre recordaré, o almenys això és el que m'agradaria, quan després d'acabar una setmana d'excursió radical per la Cerdanya, el meu amic i jo estavem menjant un rosegó d'hamburguesa a l'estació de Sants. Portavem més merda a sobre que'l gos de Casporro, i les nostres butxaques estaven completament escurades. Uns dies abans, quan encara estavem per França, també dins d'una estació de tren, una parella de vellets francesos, angels nostres de la guarda en aquell moment, ens van pagar uns entrepans. Va ser boníssim perquè en realitat nosaltres no haviem demanat res a n'aquella gent, només haviem preguntat al cambrer que valien els bocates que tenien a sobre el taulell. Però pel que sembla, en veure les nostres cares van tenir prou. El cas és que nosaltres després ens vam fer un tip de riure. Això si, els bocates ens els vam menjar, i entre mossegada i mossegada donavem gràcies al Deu creador culpable de la nostra existència per enviar-mos aquells angels proveïdors.
Be, com anava dient, estavem dins d'un bar a l'estació de Sants, i Olala! Tenien un jukebox. Com els que sortien a les pel·lícules americanes antigues. Aquesta història passava a principis de l'estiu del 89 o 90, no recordo exacte. Llavors encara semblava que el futur era el laserdisc, però ja s'anaven obrint camí les noves tecnologies. L'aparell anava equipat amb aquells enormes laserdisc, enlloc de portar el clàssic vinil. Jo que ja era un boget dels invents i de l'electrònica, doncs em vaig quedar mig tonto amb l'andròmina. Així que, remeno per la butxaca meva i la del meu company a veure si hi ha sort, i apareixen cinc duros. I clar, que era millor, comprar-se una mica més de pinso o cascar-la a la màquina dels videos. No vaig tardar ni un microsegon en decidir-me. En aquell temps, era persona de poca reflexió, i vaig endinyar-li la moneda mentre pitjava el primer botó que'm va donar la gana.

Ho recordo, i m'agafa una dolça esgarrifança al reviure el moment. Va sortir aquest video de Les Rita Mitsouko. Que brutal! Vaig començar a ballar davant de la pantalla del jukebox, al ritme infernal de la cançó. L'amic, per culpa de la risa, per poc s'ofega amb l'hamburguessa de plàstic. I va anar d'un pel que els pobres i acollonits empleats del burguer, no cridessin al personal de seguretat. Va ser genial descobrir a Les Rita Mitsouko. Un final feliç per a una excursió, on havien saltat algunes guspires entre nosaltres dos. El resultat va ser que tots dos tornavem a estar més units que mai. El resultat va ser, que encara ens va quedar força i temps per a anar a veure si podiem entrar/colar-mos al Poble Espanyol. I sense tenir ni punyetera idea d'on estava l'entrada al recinte (sóm gent sencilla de poble), vam començar a caminar per Montjuïc. Després de donar quasi tota la volta al mur del recinte, com no, entre mig dels matolls i la merda acomulada al parc (perquè seguir el camí mai de la vida; ni ara ni abans), després d'una hora més o menys de barallar-mos amb les romingueres, vam fer cap davant les torres de l'entrada al Poble Espanyol. Encara més bruts i ronyosos que quan estavem a l'estació. Això ja va ser el màxim. La catarsi. Ens vam abraçar morts de risa. De genolls, davant l'entrada, plorant de tant de riure i rojos com a titots. Fins que vam veure que, un cop més els agents de seguretat es mosquejaven, i venien a veure que feien aquells dos penjats espantant als guiris.

De tot això, el que queda és, una amistat indestructible. És un amic verdader, amb el que després he tingut, tinc, i tindré moltes més aventures. També m'ha quedat la fascinació i l'amor etern a Les Rita Mitsouko. Més tard, vaig aconseguir que em regalessin un LP doble. Un remix autèntica obra d'art i, actualment, peça de col·leccionista.



Ara, després de descubrir aquest estiu a Yelle i Cassius, i tota la moguda que hi ha de grups francesos, em semblava pecat no explicar això. Les Rita Mitsouko segueixen actius. I la veritat és que no pinta gens malament el que estan fent.

Et vull veure ballant en un film pornogràfic

I fent les millors postures per a mi.



YELLE i les seves cançons electro naive.

Mies van der Rohe

El pabelló Mies van der Rohe
Una autèntica joia de l'arquitectura que podem trobar a Barcelona. Vos recomano que si tenia alguna neurona aburrida un dissabte o diumenge, l'aprofiteu per a gaudir d'aquest edifici. Visita virtual

El poder de les paraules

Sons de seda hip hop, embolcall sublim de paraules i emocions. Així són Facto Delafé y Las Flores Azules.

Hi han grups que quan els escolto, a banda de recollir les diferents emocions que transmet la música, trobo que donen conciència d'un mateix. Vull dir, que és música que et fa sentir viu, que et motiva a pensar, a parlar de coses diferents a les quotidianes. Amb ells em passa això. Fa dies que vull posar alguna cosa de l'experiència amb Amma, de les seves paraules, de la seva abraçada. O que penso amb el tema de la web del català emprenyat, que m'ha semblat ingenios , o ara amb el ¿Por qué no te callas? UF! Quina mandra dir alguna cosa més... Però al final, una vegada més, la música dissol l'embós que hi ha dins del meu perol, i em poso a escriure.

El grup ja ha entrat en la meva vida, igual que va passar fa temps amb Antonia Font i Astrud, o ara més recentment amb Love of Lesbian. I llavors, quan els escolto una vegada i un altra, les seves lletres i el que diuen s'ompli de sentit per a mi, i em fa pensar amb les meves experiències i amb el que jo sento. I al final soc felic i vull dir GRÀCIES. Gràcies a l'amiga que em fa prestar atenció amb el grup, gràcies a tota la gent a la que importo i em fa costat, gràcies a la familia que m'estima i gràcies a L'UNIVERS i a les lleis de la física i la química que em fan existir.

Una abraçada

Amma torna a Barcelona a repartir abraçades, el 5, 6 i 7 de novembre. Al portal europeu, trovareu tota la informació.

Muchachada nui

Ostras, està fenomenal el programa d'aquesta colla de sonats.

L'Home del llit

Coses d'una nit...una mica tonta i plujosa de la setmana pasada.

No, no pot ser. Escric des del llit, perdut, escoltant "Love of Lesbian". Sembla que tot és una gran merda. Amb ganes de plorar. Rabia. Cagon dena! Què collons passa? Soc un globus d'aire flatulent.

Però no puc seguir així i ho se. Llavors caldrà fer alguna cosa. Les oportunitats no venen a trucar a la porta. No faran: ding-dong ding-dong, ei! tio surt, aquí tens allò que buscaves, agafau i fes-te un fart de riure. Res d'això no passarà. Els "Universos Infinits" s'acabaran i encara no tindré res dit, res fet. Tot seguirà parat.

Mentida! Hi ha una nova cançó "La chica imantada". És fresca i em fa somriure, enganxa. Dona bon rotllo i segueixo escrivint. Una paranoia aquest assaig de mi mateix. Però a mesura que surten les paraules, em trobo millor, és una experiència alliberadora. De purificació. Netejo el cap a base de tinta i paper, net ben net. L'únic problema és que no diuen res. O poder si que diuen alguna cosa? Ves, sempre n'hi han de tant o més bojos que tu, així que fot-li canya, xic.

És una afirmació, constatació, reverberació del què, que no se qui soc es diu a n'ell mateix. S'en podrà treure alguna cosa de tot això?

Al final tot resulta una gran comèdia, una faramalla, una mesura exacta del que s'ha de dir per a quedar de puta mare. Que enrollat que ets. Que bonic.

He parat, i començava a repassar. NO! No s'entén res, cal canviar-ho tot. No home no. Tira endavant. Apaga les sombres. Es a dir, engega la llum. Sembla ben bé un procés de contradicció suficient reversible donat per Pedrolo un dia blau i lluent.

Una observació, recomanació per als milions de tarats com jo, que escriuen en una llibreteta de pàgines blanques, amb la mà alçada, ajeguts al llit. Sobretot, sobretot. Numereu les pàgines. Perque sinó, quan en portes més de cinc, i vols repassar, si no ho fas, et fotràs un embolic mental, que cagaràs lletra una setmana sensera.

Shiwa ooooooh! Són orgàsmics els Lesbianos. Al final resultarà que aquesta nit serà bonica i tot. Es torna a reconstruir el trencat. Veus com no n'havia per a tant. Les coses passen ens agraden o no. Ara cau aigua del sostre...I què? vaaaaa! me la sua. Quan passen coses bones, el cervell pensa: mira, que bo que soc, com controlo la situació. Quan et passen coses dolentes, llavors el cervell diu: Deu meu, deixeu-me tranquil, que vos he fet jo, la culpa no és meva. Perque m'ha de passar a mi. Però al final el que compta, és la postura que un adopta per a menjar-se el mon. Si poses bona cara, sempre és més fàcil tot.

Per a poder posar això al bloc, caldrà un traductor garramantxo-català català-garramantxo. Mare de Deu quina lletra! Podeu canviar garramantxo per gargot si vos be de gust. A mi no.

Em sembla clar, que el pollastre precuinat d'aquesta nit, portava un excès d'antioxidant psicodèlic. I es deu concentrar al brao, ja que era la part més bona.

Acabaré el boli i encara no tindré res dit. Em tocarà seguir escrivint amb la titola. Ara que ja estic més be, vaig a assajar una estona. Bona nit! Clic!

CRETÍ

Que pateix de cretinisme. Persona estúpida.

Cretinisme: idiotesa endèmica o heretada acompanyada de degeneració física i deformitats, freqüent en certes regions muntanyoses.

Un pensament, jo vaig molt per la muntanya. Menys del que voldria de fet.

Mil cretins: últim llibre de contes de Quim. Per fi alguna cosa m'ha tornat aquí. Gràcies Quim

ASIMO

Avui s'ha fet la presentació de la nova versió d'ASIMO a Barcelona. Jo vaig veure la demostració que Honda va fer a la Fira de l'automòbil del 2005, i vos puc assegurar que el progrés en dos anys és espectacular. Crec que no tardarem molt en veure versions comercials que ens faran flipar. En aquest altre video, hi ha un resum de com va evolucionant la cosa. Ara, si n'hi ha un que posa els pels de punta, és aquest del xiquet robot. Uaaa! a mi hem dona una mica d'angúnia i tot, la veritat.

BAM BAM BAM

Wonderfool Cosmetic, originalmente cargada por nosequisoc.

Marc Parrot
Quins genis el Marc Parrot i la seva banda, quin so més fresc, que bonic escoltar-los i veure'ls. Van fer una passejada pel funky, el hard-rock, el pop i que se jo quants estils més. Marc, va fer de crooner, i fins i tot un claqué virtual. S'em va fer curta l'actuació, en volia més. La millor de totes, la canço dels cinc caps, molt divertit.


Wonderfool Cosmetics
Bona apertura de l'escenari de MTV amb els wonderfool. Ruth; oooooh! que follable que està la criatura. Es va passejar tota l'actuació ensenyant-mos les meravelloses cuixes acabades/començades amb un cul golós, dels que no pararia de mossegar. En quan la música, doncs em van agradar. A nivell instrumental prou bons. a la Ruth li va faltar dedicar-se més a cantar i menys ensenyar cul. Però ah! encara que la rubia estigui mudeta, la pobra, jo torno a veure'ls, val?


Love of Lesbian
Que bons! Com podia viure inmers en la ignorància i desconeixement d'aquesta gent. Es nota la currada de 10 anys foten canya. Són una banda super compacta, una banda musical de veritat. Això els hi dona molta autenticitat. Però... ai quina merda, hi han peròs. El so ahir la nit va ser xungo. No em va agradar. I el més lamentable és que, encara que tinguis l'orella de suro, ahir era un día fàcil per a notar això. És que anaves a l'escenari de MTV, i amb aquell so impressionant que et sacesajava els budells i et posava totes les notes musicals dins l'estómac, era impossible no adonar-se de com importa, la qualitat del so, per a que la música obri la nostra caixeta de sentiments. I la veu del Santi...ai ai, aquesta veu, deliciosa veu de Santi... Però no puc tancar l'entrada d'ells així, no, no, no. Avui he tornat ha escoltar "Cuentos chinos para niños del Japón", i he tornat a vibrar i a voler ser l'os de la niña imantada, amb la Kahlo passejant els seus ulls i les seves mamelles per la meva pell de peluix. Lesbianos; sou molt bons. La festa furry del final molt divertida. El concert s'em va fer curtissim; una llàstima que no els hi donessin més temps.


Cassius
Els vaig anar a veure perque ja que estavem allí, doncs a veure. Mare de Deu quina delicia! Ahhh que bons! Espera, ho diré millor.UAUUUU! QUINA MANERA DE TOCAR I TOCAR I TOCAR. Vos puc assegurar que sonen igual en directe que al disc. Mentida, sonen millor. No se si va ser perque ni tant sols m'havia preocupat, sobre que tenia que veure després de LoL, i van ser una sorpresa, si va ser per com estava a n'aquella hora l'espai MTV, ple a caramull de gent, tots ballant al ritme frenètic d'aquesta gent, seguint un ritual de dansa hipnòtica electromagnètica pop, o perque; però he de dir que van ser de lo millor de la nit. Genials.


Espai MTV: va ser fora sèrie, increible el muntatge de llums, impressionant el so. Era un plaer per als sentits estar en aquell escenari. Per a mi tenen un 10, són uns grans professionals.

Wonderfool Cosmetics

Actuen aquest dissabte al forum, a la carpa MTV. Ui ui ui quina nit m'espera. El video és de Pedro Calleja, bonissim, que sí que sí.

El grup està nominat als New Sounds of Europe dels MTV Europe Music Awards 2007 Voteu, voteu, voteu, fins a l'infinit i més enllà. Pedro, em deus un cuento porno dels teus je je je.

Txalaparta

El nom ja és bonic. I el so és una autèntica delicia. És primitiu, desperta les arrels, el salvatge que portem dins. Al mateix temps és un so tendre, que enamora. I veure com es toca, és molt agradable als ulls. Txalaparta, txalaparta, txalaparta, txakun, txakun, txakun. Els caballs salvatges, ja venen trotant pel prat verd, tots corrent, i les seves petjades ressonen dins del meu pit quan estic ajagut damunt l'herba verda, fresca. És principi d'estiu i el vent fred del nord apaga una mica la calor de la pell. Els caballs passen i el so es va extinguint suaument. Txakun, txakun, txakun.

Theo Jansen

Heu vist l'últim anunci de la BWM? Jo sí. M'acaba de descobrir a Theo Jansen i a les seves criatures. Tot és molt dadà, no trobeu? I em recorda als mòbils de les cunes...curiós.

Pulque

Una beguda molt desconeguda per aquesta terra és el pulque. Una beguda alcohòlica de baixa graduació com la cervesa. Es fa a partir de la sàvia extreta del maguey a base de putejar-lo de mala manera. La beguda, que les cultures indígines de Mèxic, azteques i maies ja utilitzaven, sembla ser que s'està perdent degut a la poca clientela que queda a les pulqueries. Llocs tipus taberna de iaios del meu poble on la gent va pendre això, el pulque. No obstant, resulta que la beguda es pot trobar envasada, com si fos cerversa, amb llaunes. I és més, va guanyar el premi International Award for Food and Beverages 2006International de la fira Alimentaria, a Barcelona!! Per tant em sembla interessant, per tot el que pot representar per a la gent de Mèxic que esta més fotuda, que li donem empenta al pulque. A veure quan puc fer un brindis amb pulque.

I de passada, mentre buscava, he trobat aquesta web, pulqueparados. Tenen musiqueta molona, i et posa al día del que es fa per Mèxic a nivell musical,... una mica alternatiu podriem dir.

Love of lesbian

Aviu he a anat al FNAC.
Impresionats! Només començar el seu nou disc ja em poso metafóricament galàctic. En "Cuentos chinos para niños del Japón", la primera cançó és, universos infinitos. Escolto la lletra i em diu que dos miralls, un davant l'altre faran 100.000 cares que observar. I alguna d'elles serà la real i ho tindré que investigar. Que comenci el viatge ja.... Brutal! amb tanta creativitat qui gosa intentar dir algo intel·ligent. Només cal posar el cervell en mode copy paste. Nosequisoc és justament això. No trobo respostes, però la vida està aquí, replicant-se infinitament. I l'anar buscant la realitat de cada moment, que és bo i que dolent, s'ha convertit en una manera molt divertida de viure.

Una vegada més gràcies a Kahlo, la niña imantada, trobo un filó d'or puríssim que m'emociona i dona plaer. Música que no para de dir-me coses, que m'en fa dir a mi. Per cert que la Kahlo està preciosa al video. La seva trajectoria professional està agafant uns aires més que interessants. Poca broma amb aquesta blogger, te molt a dir i ho està fent molt rebé.

Love of lesbian tenen concert per a la Mercè el día 22. Segur que estaré allí. Per a trobar-me i saber qui soc jo; un dels milers de nosequisocs reflexats que circularan per allí.