Aigua

Del treball Infinito, d'Albert Girós

Era fascinant, un passeig cap al no res. Tenia els peus dins l'aigua de la mar plana i mirava cap a l'infinit. Només la sorra daurada, l'horitzó i els miratges d'aire calent brollant del terra. Calia pensar-s'ho dos cops, perque el viatge era llarg. I a mig camí, la planta dels peus començava a rostir-se. Era un viatge d'intrèpids. Però la mar brava m'atreia intensament. Les onades salvatges, i la solitud de l'altre costat. Volia fer castells allí; a l'infinit. Així que deixava la seguretat de la platja de l'Aluet, els catxels, les pitxinetes, i tot el cacau de gent que havia. I començava el camí, obrint pas entre la bromera, vibrant, borrossa d'aquell aire espès. Amb el meu povalet, la paleta i la gorreta de visera. Corre corre que me cremo! Arribava amb els peus escaldats, que de seguida posava en el mar ferotge a refrescar. Feia mal. Però valia la pena. Onades inmenses en una platja que no s'acaba mai, i darrerra altre cop el no res. Ja estava sol i podia fer el meu castell.

Aquesta meravella de la infantesa, practicament ha desaparegut. Era fruit de l'equilibri de forces entre l'aigua de l'Ebre i el mar. El riu, durant centenars d'anys havia anat arrosegant els llims cap a la desembocadura, empenyent-los dins el mar i formant, com si fos un colosal escultor, la platja de la Barra del Trabucador i la Punta de la Banya. Aquesta platja del Trabucador, ara és una carretera de reble, pals de llum i una mica de sorra. Perque el riu te l'aigua presonera, i la poca que baixa ja se l'estan rifant altre cop. No obstant, com podeu veure al treball de L'Albert Girós, al Delta, encara queda paissatge per a flipar.

A només 17 kilòmetres de connectar amb les xarxes de distribució de Barcelona, algú pot dubtar que aquest any finalment el minitrasvasament aportarà aigua a la gran capital? O penseu que la segona torre de pressió que van fer a L'Hospitalet de l'Infant, és purament decorativa? Bé en portarà mentre en quede, es clar.