Osmosi

Em poso al sofa, cames creuades, la tele engegada, l'ordenador engegat, el cervell també. Em converteixo amb un buda fent osmosi inversa, la música bestial. Em sublima i amollo partícules de materia còsmica, oxoàcids d'atoms centrals coordinats viatjant per l'univers etern autocontingut. M'he contagiat de l'escriptura automàtica d'en Joan Miquel Oliver, i no puc deixar el somni oníric solitari, perdut, en el no res de les connexions neuronals. D'aquí un breu instant, totes les sinapsis entre àxons, m'hauran convertit en un nou ser, que ja no serà el mateix que ha començat ha escriure. Però el procès osmòtic no para. De que anava la música que m'ha posat en marxa? He començat la recerca en la base de dades mental, però collons, buscar quan no hi ha un punyetero índex està xungo xungo. Me cagon la puta, ja ho tinc! Són Joe Division i el seu Love will tear us apart. Recerca exitosa, la neurona no estava morta del tot. I en un últim esforç suprem, llença una llàgrima elèctroquímica per la dendrita que conecta amb el següent àxon de la següent neurona que ho comunica a totes les seves col·legues, i una d'elles, amb certa amistat amb les que baixen fins als dits, troba que val la pena, estirar-se i donar la llambregada elèctrica vital que posarà en marxa els braços, les mans, el copy paste i finalment quedarà escrit aquí. Prou!

Tossssssino, això va dedicat a tu. Saps que t'estimo. Ens veiem aviat.