Osmosi

Em poso al sofa, cames creuades, la tele engegada, l'ordenador engegat, el cervell també. Em converteixo amb un buda fent osmosi inversa, la música bestial. Em sublima i amollo partícules de materia còsmica, oxoàcids d'atoms centrals coordinats viatjant per l'univers etern autocontingut. M'he contagiat de l'escriptura automàtica d'en Joan Miquel Oliver, i no puc deixar el somni oníric solitari, perdut, en el no res de les connexions neuronals. D'aquí un breu instant, totes les sinapsis entre àxons, m'hauran convertit en un nou ser, que ja no serà el mateix que ha començat ha escriure. Però el procès osmòtic no para. De que anava la música que m'ha posat en marxa? He començat la recerca en la base de dades mental, però collons, buscar quan no hi ha un punyetero índex està xungo xungo. Me cagon la puta, ja ho tinc! Són Joe Division i el seu Love will tear us apart. Recerca exitosa, la neurona no estava morta del tot. I en un últim esforç suprem, llença una llàgrima elèctroquímica per la dendrita que conecta amb el següent àxon de la següent neurona que ho comunica a totes les seves col·legues, i una d'elles, amb certa amistat amb les que baixen fins als dits, troba que val la pena, estirar-se i donar la llambregada elèctrica vital que posarà en marxa els braços, les mans, el copy paste i finalment quedarà escrit aquí. Prou!

Tossssssino, això va dedicat a tu. Saps que t'estimo. Ens veiem aviat.

En automàtic

Ja fa dies que vull tornar aquí, i no trobo la manera. És curiós, fa falta tenir com un síndrome d'abstinència. Una substància que comença a corre per les venes, o que deixa de fer-ho, que es va passejant lentament per tot el cos, ara pel braç, després camina cap al ventre, poquet a poquet, fa creixer una caloreta a l'estòmac, es posa pel fetge, i grata una mica el cor. Escolto alguna història, sento cançons que m'agradaria cantar bramant al mig del metro, en hora punta. Llegeixo noticies a l'ADN o 20 minuts que m'han donat a l'entrada de l'estació, i penso: ostia que interessant, vull escriure d'això que m'agrada, o que me molesta, o que em fa riure, o que vull plorar. I quan aquesta engunia, caloreta, pressió ja és insuportable, al final et poses a sobre el portàtil i fiuuuuuu, a escriure. Però de què? De què parlo? Aquests dies m'han passat coses molt interessants, a la platja, amb una increible dona, una amiga, fumant...Uaaaaaaa! Llavors...Resulta que a La 2 fan un programa que es diu anecdotari, on la gent explica històries seves interessants. Vaja que és un bloc televisiu. I al canal 33 està el doctor Broggi, un sabi, un cirugià, una bona persona. Que va començar com a cirugià al Clínic de Barcelona, i ves per on ara jo treballo allí, i m'ha fet gràcia explicar-ho. I a continuació fan loops o Silenci? no se, però m'agrada. I llegeixo "El misteri de l'amor" de Joan Miquel Oliver, que me l'ha regalat un altra amiga (ho! resulta que estic rodejat de dones i ja veus, aquí fent el mussol. Uhuuu! Uhuuuu!) que resulta que el paio fa escriptura automàtica, sí, sí, això que a mi tant m'agrada, però que moltes vegades no faig, bé en realitat sí que ho faig, però llavors abans de publicar, repasso, perqué no vull fer faltes, però això es contradiu completament amb el puto sistema d'escriptura autmàtic i de fet trenca el feeling i si miro Silenci? i parlen de Michael Jackson, llavors aixeco el cap del tecalt i la cosa encara es posa més complicada. Au, pos ja en tinc prou per avui. Amén.