C'est comme Ça

Soc fill de l'època pospunk. No puc ni vull, negar-ho.

Sempre recordaré, o almenys això és el que m'agradaria, quan després d'acabar una setmana d'excursió radical per la Cerdanya, el meu amic i jo estavem menjant un rosegó d'hamburguesa a l'estació de Sants. Portavem més merda a sobre que'l gos de Casporro, i les nostres butxaques estaven completament escurades. Uns dies abans, quan encara estavem per França, també dins d'una estació de tren, una parella de vellets francesos, angels nostres de la guarda en aquell moment, ens van pagar uns entrepans. Va ser boníssim perquè en realitat nosaltres no haviem demanat res a n'aquella gent, només haviem preguntat al cambrer que valien els bocates que tenien a sobre el taulell. Però pel que sembla, en veure les nostres cares van tenir prou. El cas és que nosaltres després ens vam fer un tip de riure. Això si, els bocates ens els vam menjar, i entre mossegada i mossegada donavem gràcies al Deu creador culpable de la nostra existència per enviar-mos aquells angels proveïdors.
Be, com anava dient, estavem dins d'un bar a l'estació de Sants, i Olala! Tenien un jukebox. Com els que sortien a les pel·lícules americanes antigues. Aquesta història passava a principis de l'estiu del 89 o 90, no recordo exacte. Llavors encara semblava que el futur era el laserdisc, però ja s'anaven obrint camí les noves tecnologies. L'aparell anava equipat amb aquells enormes laserdisc, enlloc de portar el clàssic vinil. Jo que ja era un boget dels invents i de l'electrònica, doncs em vaig quedar mig tonto amb l'andròmina. Així que, remeno per la butxaca meva i la del meu company a veure si hi ha sort, i apareixen cinc duros. I clar, que era millor, comprar-se una mica més de pinso o cascar-la a la màquina dels videos. No vaig tardar ni un microsegon en decidir-me. En aquell temps, era persona de poca reflexió, i vaig endinyar-li la moneda mentre pitjava el primer botó que'm va donar la gana.

Ho recordo, i m'agafa una dolça esgarrifança al reviure el moment. Va sortir aquest video de Les Rita Mitsouko. Que brutal! Vaig començar a ballar davant de la pantalla del jukebox, al ritme infernal de la cançó. L'amic, per culpa de la risa, per poc s'ofega amb l'hamburguessa de plàstic. I va anar d'un pel que els pobres i acollonits empleats del burguer, no cridessin al personal de seguretat. Va ser genial descobrir a Les Rita Mitsouko. Un final feliç per a una excursió, on havien saltat algunes guspires entre nosaltres dos. El resultat va ser que tots dos tornavem a estar més units que mai. El resultat va ser, que encara ens va quedar força i temps per a anar a veure si podiem entrar/colar-mos al Poble Espanyol. I sense tenir ni punyetera idea d'on estava l'entrada al recinte (sóm gent sencilla de poble), vam començar a caminar per Montjuïc. Després de donar quasi tota la volta al mur del recinte, com no, entre mig dels matolls i la merda acomulada al parc (perquè seguir el camí mai de la vida; ni ara ni abans), després d'una hora més o menys de barallar-mos amb les romingueres, vam fer cap davant les torres de l'entrada al Poble Espanyol. Encara més bruts i ronyosos que quan estavem a l'estació. Això ja va ser el màxim. La catarsi. Ens vam abraçar morts de risa. De genolls, davant l'entrada, plorant de tant de riure i rojos com a titots. Fins que vam veure que, un cop més els agents de seguretat es mosquejaven, i venien a veure que feien aquells dos penjats espantant als guiris.

De tot això, el que queda és, una amistat indestructible. És un amic verdader, amb el que després he tingut, tinc, i tindré moltes més aventures. També m'ha quedat la fascinació i l'amor etern a Les Rita Mitsouko. Més tard, vaig aconseguir que em regalessin un LP doble. Un remix autèntica obra d'art i, actualment, peça de col·leccionista.



Ara, després de descubrir aquest estiu a Yelle i Cassius, i tota la moguda que hi ha de grups francesos, em semblava pecat no explicar això. Les Rita Mitsouko segueixen actius. I la veritat és que no pinta gens malament el que estan fent.