El nom ja és bonic. I el so és una autèntica delicia. És primitiu, desperta les arrels, el salvatge que portem dins. Al mateix temps és un so tendre, que enamora. I veure com es toca, és molt agradable als ulls. Txalaparta, txalaparta, txalaparta, txakun, txakun, txakun. Els caballs salvatges, ja venen trotant pel prat verd, tots corrent, i les seves petjades ressonen dins del meu pit quan estic ajagut damunt l'herba verda, fresca. És principi d'estiu i el vent fred del nord apaga una mica la calor de la pell. Els caballs passen i el so es va extinguint suaument. Txakun, txakun, txakun.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada